1997 Series of Blind Actions 1997, Art Museum and House of Culture of Girona

“¿Ha comprobado alguien si esta mesa  sigue existiendo cuando nadie la está mirando?”   ⟨Ludwig Wittgenstein)

L'interès d'aquesta citació de Wittgenstein és el principi segons el qual no hi ha comprovació permanent de l’objecte al marge de ser observable o no, tot i que, pel sol fet d’intentar comprovar la seva permanència, la consciència el fa existent. És, per tant, la consciència –idea, memòria, record de la percepció– que informa dels rastres de les emocions, sentiments externs a l’objecte en si mateix, en definitiva mostra un lloc de l’existència, un coneixement des de la ceguesa.

OSCAR ABRIL ASCASO RMS ROOM (Ready Mades Sounds Room) L’habitació dels sons ja fets, un espai sonor de OAA.

Aquesta proposta se circumscriu dins del treball sonor que Oscar Abril Acaso anomena documents sonors o ready made sounds. 
L’habitació dels sons ja fets es presenta en una habitació fosca  amb un sistema d’audició que permet escoltar els registres de documents sonors realitzats per l’artista en llocs de la ciutat de Girona com ara places i mercats. Les gravacions recullen una realitat que al públic li és pròpia. D’aquesta manera, RMS apropa el públic a la ciutat des de la realitat d’un invident. Existència d’un món que, sota la visió, sembla que deixi d’existir.
Oscar Abril Ascaso utilitza mitjans tecnològics per crear una realitat sonora  procedent d’un àmbit que no és el museu, d’un lloc públic amb molt de tràfec que contrasta amb el silenci subjacent al món de l’art. 

CRISTINA P. LUCAS Xifres i lletres

Qui mira és un cec que no pot veure’s a si mateix.
Si un mateix no pot veure ni mirar és que és cec.
Encara que un mateix sigui cec, pot veure però no mirar.
La mirada del cec és com veure’s a si mateix.
Qui és un cec que no es pot veure a si mateix, tampoc no pot mirar.
Si et veus a tu mateix, per què mires el cec?
El cec i el que mira no s6n el mateix, perquè un hi veu.
Si el badoc que no hi veu és un mateix, se sent com un cec.
Veure's a si mateix no té res a veure amb cecs ni amb badocs.
[...]  ⟨ Cristina P. Lucas⟩

Cristina P. Lucas estableix un joc de significats que s’escapen de la lògica formal, amb l’objectiu de trencar amb l’estereotip ideal del llenguatge, crear una situació de foscor i silenci que provoca que el públic, davant de la ceguesa, s’expressi verbalment per omplir el buit i el silenci.

BORJA ZABALA  Que me miren, que me vean, apenas tiene importancia.

ls museus actuals no tenen pols. Així ho va demostrar Allan Kaprow amb l'acció Clean, duta a terme al CCCB la tardor de 1995. [...] .
Aquest no és el nostre, el meu, sentir. Però, aleshores quin és? És la pols dels museus actuals, que a penes té temps de dipositar-s’hi, de posar-s’hi, d’’ocupar un espai, ja que és absorbida per les màquines aspiradores o eliminada per draps i baietes. Pols que només és a l’aire. Així és la meva relació amb l’art i la performance. Ingràvid. Que em mirin, que em vegin, gairebé no té importància. [.Borja Zabala.] .
Borja Zabala concep una acció sense redundàncies, sense presència, sense intervenció. Els assistents han d’escoltar les paraules de l’emissària que expliquen els motius de la seva absència... 

LLUÍS ALABERN  Un home cec en una casa buida

La tradició ha construït parets per barrar l’accés als no iniciats. Però segurament per arribar al nucli del laberint no cal recórrer passadissos ni pujar escales ni obrir portes, ni tan sols travessar miralls, tal com creu l’exegeta. El centre de la cruïlla és tan proper que veure’l és gairebé impossible. En el cor d’aquesta cruïlla hi ha el silenci.

A més a més, un secret n’amaga un altre. Una casa buida alberga un silenci idèntic al que hi ha a fora. L’home que transita per les galeries del laberint, de fet, les crea. D’aquesta paradoxa i de la perplexitat que provoca sorgeix el desvelament o la ceguesa.  ⟨Lluís Alabern⟩.

RAMON GUIMARAES  De profesión sus labores II

A l’acció De profesión sus labores II [...] s’estableix visualment tot un entramat de relacions, reals o fictícies, entre el públic, que d’una manera o altra generen tot el conglomerat social del qual formem part irremeiablement i sense el qual molts cops som incapaços d’actuar, o d’altres, per causa seva, no podem fer res. [...] Quan prenem consciència d’aquesta troca embolicada que ens enllaça amb el que és social, ens trobarem davant la disjuntiva d’intentar moure’ns d’una manera corporativista, com a part del conjunt que som i aprendre a conviure així amb el tot, o mirar d’alliberar-nos com puguem d’aquest cos social per tal de poder ser nosaltres mateixos. ⟨Ramon Guimaraes.

ROSA SUÑER  Assegut, gira i music box

I es girava... al ritme d’una música que també girava. I estava asseguda, i es girava, es girava el passamuntanyes... Amb les mans. Tot negre. De tant en tant un tros de cap. O cabells. I cabells. Al ritme d’una música que també girava. Però girava, i es girava, ella amb el passamuntanyes, ara se’l posava i ara se’l treia, i girava es girava... 

– I en  quina  direcció  tenia  el cap?
– Sempre, sempre cap a nosaltres. No es va moure mai.
– Ah, no? Però si tu m’acabes de dir que...
– Que... què?
– No, no, res, res. .⟨Rosa Suñer⟩ 

Els moviments, elements, passamuntanyes... icones metafòriques amb què juga l’artista en interrelacionar el medi amb la seva presència. Un llenguatge de gestos ràpids, concisos, marcats pel ritme de la cançó de Luz Casal “Dicen que no hay nada detrás de tu mirada” fonamenta el seu discurs en l’especificitat del cos.

Mònica Buxó i Sònia Buxó  Explorant la casa

C72-R […] pregunten què passa quan els ulls de la persona estan situats fora del seu cos, quan per veure-hi cal un pigall. Els artistes han anat fins al límit i s’han plantejat la relació entre el pilot i el copilot de ral·li. A gran velocitat i en el difícil món de la competició, un error dels ulls, o sigui, del pilot, pot significar perdre el primer lloc o tenir un accident.
La reflexió que proposen ens recorda, una vegada més, que ens perdem moltes coses si només mirem. I és que hi ha més coses en el cel i en la Terra que les que els nostres ulls poden veure.⟨Ferran Barenblit⟩
Mònica Buxó i Sònia Buxó en l’acció treballen el concepte de velocitat, establint un diàleg entres els sons de curses de cotxes amb imatges d’atletes invidents preenregistrats, tot això acompanyat dels sons i gesticulacions emeses per les artistes. Creen una conjuntura que propicia un distanciament emocional entre artista i espectador per poder trencar el vincle emocional  i poder fer de l’acció un dispositiu que permeti distorsionar el sistema sociopolític dominant.

ENLLAÇOS

PREMSA

PUBLICACIÓ

Crèdits

Fotografia: dels artistes i Àngel Vila
Vídeo: Pep Roura i vídeo   
Comissariat: Marta Pol Rigau  
Organització: Casa de Cultura de Girona / Museu d’art de Girona 1997
Fons documental: Textos extrets del catàleg Cegueses del Museu d’art de Girona del 19 d’abril al 30 de maig 1997.